El «Jo a la teua edat…» i d’altres ximples tòpics
Per Àlvar López de Medina, presidència del Consell de la Joventut d’Alacant
Jo a la teua edat ja tenia treball. Jo a la teua edat ja tenia un fill. Jo a la teua edat ja tenia la meua casa. Amb la joventut d’ara veurem les pensions. Quantes vegades hem hagut de parar-nos (sense demanar-ho) a escoltar aquests retrets? En aquestes estem i seguim. Engolint opinions que, si pensaren i veren una mica més enllà, deixarien de criminalitzar a un dels sectors més vulnerables i precarizados de la nostra societat.
Tenim ganes, però no oportunitats. D’aconseguir un treball concorde a la nostra formació, a les nostres ambicions, a aspirar a un salari digne per damunt del SMI que ens permeta una emancipació en condicions i crear un projecte de vida familiar o en solitari, així com ascendir laboral i socialment i, amb això, generar riquesa en la nostra societat, tant econòmica i col·lectiva com a personal, física o intel·lectual. Perquè sí, les persones joves estem capacitades per a fer que la nostra societat avance cap al futur amb el qual somiem, però és aquesta la que roman ancorada en un període fosc que va detonar en 2008 i del qual encara, sembla, no hi ha ganes de voler recuperar-se.
Noves lleis, excel·lents mesures, augment de xifres, progressos en contractes… Molt soroll i poques anous. Veiem decisions i resolucions que més que avanços i millores beneficioses per a la societat semblen (encara que sent sincer, en la seua majoria, més aviat ho són) pegats per a callar boques abans que arriben els pròxims comicis. I que els problemes els gestione el següent que ocupe la butaca.
A pesar que les xifres d’ocupació en els últims mesos van millorant i les noves mesures laborals estan enlairant al nostre país, les persones joves encara seguim ancorades en les situacions d’entre crisis. I és que la precarietat està a l’ordre del dia.
Actualment a la nostra província tenim quatre persones joves per cada deu que treballen, mentre que fa 20 anys això era a l’inrevés, cada sis estudiants hi havia 10 empleats. Per no parlar que un alt percentatge de joves que estudia manté una ocupació precària amb el qual poder finançar la seua formació, amb el que millor no parlem d’estalviar.
El mateix ocorre a l’hora de crear un projecte de vida. Mentre que fa tres dècades, les joves podien accedir a un habitatge i començar un projecte de vida, ara mateix el mer fet de fer front a un lloguer és alguna cosa que només està a l’abast d’una diminuta minoria (valga’m la redundància, perquè és així), igual que amb una hipoteca. Amb els salaris actuals, hauríem de destinar al voltant d’un 80% al lloguer, sense comptar despeses, amb el que com sobreviurem?
Tot això, parlant de mantenir-nos a nosaltres mateixes, perquè ja posar-nos a pensar en una possible maternitat és una aspiració quasi impossible. Si no tinc per a menjar jo, com alimentaré a una criatura? O sense una casa o un treball estable que no depenga de la temporalitat ni tampoc de l’estacionalitat, com podré cuidar-la? Per no parlar de la mera capacitat de voler ascendir en un treball i no poder fer-lo per la falta de conciliació.
Aquests són només alguns dels motius pels quals anem endarrerint una decisió que té data de caducitat i que trunca i frustra els projectes vitals de tota una generació de joves amb ambicions. Per no parlar d’un fracàs com a societat. I no pel fet de voler o no voler, si no per no poder fer-ho.
Al nostre país, tenim un greu problema que amb el pas dels anys es va agreujant. I és que Espanya, amb una taxa de natalitat per davall de 1,3 descendents per dona, ocupa el segon lloc dels països de la Unió Europea amb la taxa de natalitat més baixa.
Unes dades que passaran factura en un futur no gaire llunyà. Amb l’actual desocupació i amb els índexs de natalitat pels sòls, l’Estat es veurà incapaç de fer front a qualsevol mena de prestació, a més de les pensions. Ja que, sense ingressos, difícil és fer despesa i inversions. No ens queixem per gust ni per comoditat. Ho fem perquè veient la corba demogràfica espanyola, és l’escenari més probable.
Adonem-nos que el futur és ara. Tant de bo que el pròxim a escoltar siga «Jo a la teua edat feia com tu, lluitar pels drets de la joventut». O, millor encara, que en un futur la joventut siga prioritària en les polítiques públiques i no hàgem de viure més aquestes situacions.
