Ni or ni encens ni mirra: el que volem és salut mental

Per Claudia Muñoz Prol, vicepresidenta del Consell de la Joventut d’Alacant

Segur que en aquests dies d’esperit nadalenc replets de màgia, llum, color i alegria tenim al cap una cançó: Ja venen els Reis mags, ja venen els Reis mags caminet de Betlem; i també cap a altres parts del món en la qual se celebra aquesta tradició, com és la nostra ciutat, Alacant.

Ja hem vist, a través de les xarxes socials, com alguns membres de l’equip de Govern del nostre Ajuntament han fet lliurament de les seues cartes als carters reals i estem segures que, un any més, han demanat a les seues Majestats d’Orient el millor per a la nostra ciutat, a més d’algun encàrrec personal (això sí, sense pensaments roïns). Però seran aquests tres personatges, que arriben a la conca oest del Mediterrani per a fer lliurament de les seues ofrenes, capaces també de vetlar pel benestar d’una ciutat amb més de 350.000 habitants – dels quals més de 72.000 són persones joves – i fer front a una infinitat d’anuncis i promeses electorals en tan sols una nit? Perquè potser amb la màgia del Nadal tot és possible.

Encara que bo, mentre despertem amb regals, paquets i galetes mossegades sota l’arbre o als nostres balcons i desdejunem el tradicional tortell amb xocolate alhora que en la televisió canten les veus de xiquetes i xiquets en un teatre al ritme de les boles del bombo; des del Consell de la Joventut d’Alacant repassem la nostra carta a les seues Majestats, perquè la joventut alacantina no ha rebut res més enllà del fum i el carbó un any més. I això que no vam fer lliurament d’aquestes peticions dimarts passat, sinó que portem reclamant aquestes mesures temps arrere.

No demanem ni or, ni encens, ni mirra. El que sol·licitem a les seues Majestats – amb còpia visible als nostres polítics – en la nostra carta són necessitats bàsiques que la població juvenil hauria de tindre com a drets fonamentals i no com a privilegis a l’abast de pocs.

Com que la salut mental siga una prioritat per a l’Administració pública i, sobretot, en el nostre àmbit local. Hem de comptar amb més inversió i execució en recursos públics i gratuïts disponibles per a tota la societat amb la finalitat de tractar aquestes malalties que cada dia afecten més persones joves i que la pandèmia ha remarcat encara més. Perquè les xifres oscil·len en què entre un 10% i un 20% de joves s’han enfrontat a problemes relacionats amb la salut mental en aquest últim any i mig marcat per la crisi del covid-19, una altra dificultat més que se suma a la crisi de 2008 i de la qual encara no hem eixit.

I és que això no ve marcat per haver estat tancades a casa durant uns quants mesos sense veure a les nostres amigues més enllà d’una pantalla, no. També té molt a veure la impotència que ens causa veure com aspectes bàsics i assimilats del nostre dia a dia no s’han considerat. Hem complit amb totes les exigències que, des de l’inici de l’etapa estudiantil, se’ns han exigit. Ens hem format en totes les etapes escolars, hem i continuem cursant educació no obligatòria i superior. I tot això per a què? Per a omplir el contingent de la “generació més preparada”?

Aquest aspecte també influeix en la nostra salut mental. Complir amb les nostres “obligacions”, ja marcades des de ben xicotetes, a canvi d’esperar oportunitats i bones notícies que se’ns prometien i de les quals no hem vist ni rebut res encara. On queda això d’un treball estable i de qualitat que ens permeta emancipar-nos per a seguir el nostre camí i crear un projecte de vida? Potser es va quedar en l’estany al costat de les xifres de desocupació juvenil al nostre país marcades, com bé ha demostrat desembre, per la temporalitat i la desigualtat amb les dones.

Per no parlar també de la criminalització generalitzada sobre el nostre col·lectiu a la qual ens enfrontem mesos arrere durant l’esclat de la quarta ona, la mal anomenada “ona jove”. I és que, amb una major aposta del sector públic per millorar i reforçar l’oci alternatiu i saludable, al costat de la cessió d’espais on posar en marxa aquest tipus d’activitats, destinada a aquest sector demogràfic, podríem haver-nos estalviat tanta culpa i disgust. Perquè sí, les males cares, els comentaris i comportaments adulcentristes, els tuits culpabilitzadores i els discursos buits també atribueixen a la nostra salut mental.

Creiem que no demanem massa, tan sols que les seues Majestats (i els nostres polítics) escolten la joventut alacantina i tinguen en compte les seues necessitats i les seues opinions, les quals els permetran posar en marxa actuacions per a millorar la vida del col·lectiu i evitar, potser una possible fugida de cervells cap a altres municipis, províncies o països en els quals la seua salut mental i les seues possibilitats són la prioritat dels seus governants.

Mentrestant, des del Consell de la Joventut d’Alacant continuarem vetlant pels interessos de la joventut, per conéixer les seues necessitats i traslladar-les a l’Administració per a millorar la vida de les persones joves de la nostra ciutat.